Un carnet de pobre sense data de caducitat

L’aprovació del Pla de rescat social i d’habitatge tot i ser necessària ens porta a plantejar-nos nombrosos dubtes

31princi

De vegades la política i la responsabilitat pública ens obliguen a escollir un mal menor. Aquest ha estat el cas de l’aprovació del Pla de rescat social al que va lligat necessàriament el Pla d’habitatge que ha comptat amb el vot a favor del nostre grup municipal. Ha estat una decisió fàcil perquè, davant d’una qüestió tan sensible i necessària com és l’atenció a la part menys afavorida de la nostra societat creiem imprescindible donar-hi suport, tot i que considerem que estem davant d’una proposta que és clarament millorable.

I es que aquest pla és una actuació que podria ser més acurada fins i tot des del seu propi nom. Perquè aquí no es tracta de “rescatar” a ningú, es tracta de permetre que tothom pugui exercir el seu dret a una feina, a un habitatge… a una vida digna. Demanar a algú que sol·liciti el rescat, no deixa de ser una versió modernitzada en la forma, però no en el fons, del “carnet de pobre”. Ens temem que la dignitat de molts els hi impedirà donar el pas de sol·licitar mitjançant aquesta via el suport de l’Ajuntament. No en va els serveis socials al nostre país s’han convertit en un dret, com a quart pilar del benestar social, igual que ho són l’educació, la salut i les pensions. Per tant per nosaltres anomenar al pla, “Pla de rescat social” ens fa pensar en segregació,  discriminació negativa, amb estigmatització d’aquella persona que necessiti qualsevol cosa dels serveis socials, encara que només sigui el servei de teleassistència.

En tot cas trobem aspectes que van més enllà del simple nom. El problema més evident és que aquest pla no és una proposta completa ja que no inclou un circuit per resoldre el problema des de la seva detecció a la seva desaparició. S’exposa a qui ha de donar cobertura, amb quins requisits i el procés a seguir. Però no s’estableix de quina manera, un cop cobertes les necessitats immediates, podem actuar per inserir laboralment les persones afectades o per dotar-les de la capacitat per generar els recursos que els hi permetin deixar de dependre de l’administració. O bé es un pla incomplet o bé és un pla que no té més aspiració que perpetuar la necessitat social de les persones que s’hi acolliran. Quin alcalde de torn s’atrevirà a treure l’ajut, o un pis de lloguer social a una família, encara que els serveis socials detectin que la família ha arribat a un punt de solvència?

La manca d’una perspectiva més àmplia arriba fins i tot als propis mecanismes establerts per detectar les possibles persones beneficiàries. En concret tota la responsabilitat recau sobre els serveis socials, i aquí es tractaria d’un treball en xarxa, d’un treball transversal tenint en compte les altres estructures de les que també disposem com són els ambulatoris o els centres d’ensenyament a través dels quals podem fer prevenció o anar a trobar la població diana.

Fa dues legislatures sota la responsabilitat del meu grup municipal a la regidoria de serveis socials ja ateníem totes les necessitats socials dels ciutadans de Sant Feliu. Ara l’equip de govern l’únic que fa és donar-li un mal nom a aquest pla, deixant serrells importants per lligar. Com he dit al principi el vot del Partit Demòcrata va ser afirmatiu, però amb totes les millores i reflexions exposades perquè continuem estant davant d’un gran repte com a municipi i com a país: ajudar a les famílies a tirar endavant no a esdevenir pobres a perpetuïtat.

Comparteix: